Regalar Res

7 gener 2013

De vegades, les paraules i una capseta plena de res ( de res més que temps, de res més que companyia ) fa brollar llàgrimes d’ emoció. Aleshores, res ho és tot.

 

Quan arriba l’ any nou, arriba també el natalici d’ una de les millors persones que coneguem. I, a més , tenim la sort de qué aquesta persona siga el nostre amic.

Però, qué regalar – li a una persona que ho té tot? Té pantalons, té jerseis i jaquetes.Té espardenyes, botes…fins i tot t una moto amb dos o tres cascs!! Té totes les necessitats bàsiques cobertes. També podem dir que el nostre amic Dani no té massa il.lusió per les coses materials.

Pensant en qué podiem fer – li se’ns va ocórre regalar – li RES. Si, RES en majúscules.

Sabem que res sona a molt poc, però erem conscients que a Dani li faria més il.lusió RES que una colònia.

Ens posarem mans a la feina, buscarem una capseta ben bonica i

l’ omplirem de RES.Calia que forem molt minuciosos en aquest punt i assegurar-nos que a la capseta no hi haguera res de res. La torcàrem per a qué no tingués ni pols. La vàrem embolicar i li posarem un llaç de color roig. ( Molts dels amics de Dani pensem que un bon regal, encara que siga res, no està completament embolicat si no té un llaç roig ) Ara si, la capsa està perfecta, ho tenia tot preparat, només calia que arribés el dia 2 ( o el 3, o el 4, o el 5 …, bé, el dia en què poguerem donar – li la capseta )

– Tin Dani, el teu regal.

– Xé, no hi havia prou amb el mural? No feia falta que em regalareu res més !! ( RES !!, com ho sabia ? qui li ho havia dit ? )

Al nostre amic se li fan els ulls menudets de l’alegria i l’emoció. També es posa roget perqué és un vergonyetes. Com que no li agrada ser el centre d’atenció en un tres i no res tenia el regal desembolicat.

– Qué bonica, moltes gràcies. – va dir-nos .

– Dani, que si, que la capseta és molt bonica, per el regal de veritat és a dins.

Ningú no imaginava mai la cara de sorpresa que va posar quan va obrir la capseta.

– Però, esteu flipats o qué? Ací dins no hi ha res.

– Res més que tu i nosaltres – li diguerem al nostre amic.

Aquella nit la gaudirem sense res més a fer, només Dani i nosaltres. Vàrem conversar i vàrem respectar els silencis.

Res més que Dani i els seus amics.

Adaptació del conte Nada, de Patric MCdonell. Serres.

 

Anuncis

La fira.

Des de casa la mare.Cada vegada més allunyada.

Ja fa un grapat d’anys quan podia, quasi quasi, tocar la “nòria” des del llit.I teniem just a la porta de casa la tómbola, el bingo i altres estridències.

Aquest any els dies de Fira han estat dies de menjar.Supose que com a tota família, no hi ha celebració si no va acompanyada d’uns àpats descomunals.

La mare i les tietes són dones de cuinar molt,de cuinar a foc lent.Les típiques marasses que quan estàs ben tip et pregunten si vols alguna altra cosa. I seguidament et trauen les postres.

 

La coca de fira és típica d’aquestes dades, a la típica base li afegim cansalada, botifarra, carxofes, pebrassos, llomello i xoricet. Contundent.

 

 

Per sort, aquesta tardor estem gaudint dels pebrassos. Els cuines com els cuines sempre estan deliciosos.

Això si, deixeu passar almenys dues hores abans no pugeu a cap atracció. Rodar i nadar pot ser semblant !!

 

 

Feia molt, molt, que no vivia els matins dels diumenge.

Matins perduts. I algunes tardes.

Els estic recuperant a la natura.

 

I amb els amics.

 

 

I amb la família.

 

Tancar Portes, Obrir Ulls.

23 Octubre 2012

 

 

De sobte, i quan creies que estava tot ben lligat, tot ben tancat, algunes portes es tornen a obrir.

Resulta dolorós, si, dolorós, veure com fantasmes que creies oblidats tornen. I quasi els pots tocar. I revius. I t’angoixes. I busques la clau exacta per a tancar la porta fermament.

Però costa obrir els ulls per a buscar la maleïda clau. T’adones, doncs, que obrir els ulls és important. No sols ara. Cal anar sempre amb els ull ben oberts.

T’ho repenses quan ja has trobat la clau. La mà et reposa al pom.

Per un instant dubtes si obrir més la porta.

La tanques.Rodes la clau.La deixes ben visible.Per si de cas cal tornar a tancar. Per recordar-te  que a la vida cal anar amb els ull ben obert perquè això d’anar rodant claus és exasperant. I també dolorós.

Inevitable.

 

7 Mai 2012

… o quina falta em feia un diumenge com aquest

 

Un diumenge de camp, de terra tendra i de flaire primaveral. Un diumenge d’esclat.

Un diumenge de família i de converses amb l’avi, que em contava que al poble on visc, la gent, després de la guerra, marxava del poble deixant les claus de la seva casa posades al pany. Emigraren a la ciutat a la recerca d’una millor vida.En moltes ocasions, simplement d’una vida. Hui encara hi ha moltes cases que continuen oblidades.

Diumenge d’aniversari, del meu estimat cosí. Quan plore de tant de riure sempre és amb ell.

 

I diumenge, encara, de foc. Qué ja se sap, que fora fa fred, però les cases encara estan fresquetes.

Foto de Diumenge

16 Abril 2012

… o procrastinació

… o ja ha passat una altra setmana i no he fet ni la meitat de les coses que tenia a la llista de coses per fer.Coses ben fàcils i senzilles, eh? Però podem possar – hi encara remei, que hi ha tot un dia per davant.Ui, tot un dia, dic, si ja és quasi migdia. Bo, faré cafè i m’hi estaré una estoneta per la xarxa.

 

Vaja, vaja, qué de coses interessants que he vist hui, quantes idees que hauré d’ordenar. Però, ja ha passat tot el matí i hauria d’anar a fer un tomb amb aquests dos.

Ai, qué fa calor, més del que no em pensava.  Amb aquesta llum estranya de hui el camp té un aspecte ben diferent. Quin dia més estrany, no sembla abril. Qué ja és abril, qué no solament la setmana passa ràpid.

I ara a dinar i de seguida m’hi pose a la feina. Mentre acabe de fer el dinar puc estendre la roba.Vinga, qué sembla que la maquinària comença a funcionar.Si continue així de segur que avançaré tota la tasca pendent. Tota la tasca, òbviament, que no necessita de funcionaris d’ajuntament ni de treballadors de banca, que tot i que hui no les puc fer,  aquestes coses no les pots procrastinar més.

Doncs a la meua ment el dinar estava més bo, pot ser me n’he passat amb el curri.Ara tot flaira a curri. Vinga, va, que anem per feina. El cafè i a continuar ( començar més bé ) Però mentre em faig el cafè veuré la televisió.Mira, aquella sèrie de rics nordamericans. Però als anuncis apague la tele. De què anava exactament? uins mira quin vestit més bonic que porta la “mala malíssima”. No sé vosaltres, però per a mi les males malissimes són més guapes i més estiloses que les nenes meuques…Toca, que no he apagat la televisió, que m’he fet dos cafés, que ja és hora de marxar i que no he obert ni el quadern d’ordenar idees.

Vinga, va, que demà tens festa, que tens tot un dia per anar llevant tasques de la llista de coses per a fer i a més a més pots endreçar casa.

 

Foto de diumenge

12 Març 2012

o…play it again, Calamaro.

Hui no hi ha foto de les dotze. Hui hi ha cançó.
He passat el matí escoltant aquella música que feia anys que tenia oblidada.
Molts records quan m’he retrobat amb l’Andrés Calamaro i les seues Grabaciones Encontradas.

Ací un vídeo amb els seus temps amb Los Rodriguez.

Ha plogut molt, per a tots.

Us deixe, però, amb una foto del capvespre.

Bona Setmana !

Mirar

7 Març 2012

Pot ser serà això, que no mirem suficientment. Volem, desitgem, necessitem, creem expectatives … però no mirem intensament el que tenim davant.I sense mirar, molts detalls se’ns escapem.

Miro per la finestra, no pas per què no tingui res més a fer, que de coses a fer en tinc sempre un munt – moltes menys en voldria -, sinó perquè la veritat no em ve de gust fer-ne cap.
( … )
La Mònica em pregunta : ¿ hi mires sovint per la finestra ? De vegades; però mai amb la intensitat d’ara, amb la consciència abassegadora d’estar realment mirant per la finestra, abocant tota l’atenció en aquesta activitat. ( … ) Aquesta vegada es tracta de mirar per la finestra…

Miro per la finestra, Mil cretins, Quim Monzó.

Foto de Diumenge.

4 Març 2012

… o fem diumenge

Un diumenge de passeig en la temporada en què s’entreveu la primavera i l’hivern encara és ben present.
Quan hem arribat a casa, el pa, cassolà i de llavors, ens esperava.

Foto de Diumenge

5 gener 2012

o primer dia de l’any

No m’agrada la nit de Cap d’ any. Aquella espècie d’obligatorietat a passar – ho bé em resulta tan artificial…

En canvi, el primer dia de l’any té alguna cosa d’especial. Em recorden als dies de neus, quan tothom hi és però no veus a ningú. Un silenci agraït. Un matí, el primer de l’any, que amb sort et creues amb un ” bon dia ” o dos.

Vaig encetar l’any amb lectura.Permeteu – me l’acudit, jo confesso que mai havia llegit J. Cabré.

Imatge