20 Març 2013

Hi ha un temps per a cada cosa.

Sempre el temps és finit.

Imatge

Lucas. Setmanes 2,3 i 4

12 febrer 2013

lucas 2

lucas 2 (2)

Lucas pesa menys que el diccionari de l’IEC. Suposava, doncs, que cada vegada que eixia a la serra, acabaria portant – lo al braç. N’estava ben equivocada. Lucas és un muntanyeret en tota regla, fins i tot quan jo mateixa vaig amb llengua fora, ell et mira en plan “vingaqueestàsfetaunacarxofa”
lucas 2 ( 3 )

Però ja fa uns dies que no eixim pels camins de muntanya.Una setmana per les festes del poble on vivim. Ja m’havien avisat que tenia por als trons.No m’imaginava que era tanta la por que tenia.

lucas 3 2ª

Eixiem a fer breus passejos , quan tornava la tranquilitat i quan jo, òbviament, estava a casa (que han estat poques hores, tot siga dit )

La següent setmana els virusins m’han vingut a visitar. I tampoc no hem eixit pels camins de muntanya. Hem tornat, però, a fer algun viatge en cotxe que a Lucas no li agraden gens ni miqueta.

lucas 4

Foto de Diumenge

10 febrer 2013

Han passat diumenges, setmanes, fins i tot hem canviat d’ any.
Continue pensant que el millor dels diumenges és sentir – se reconfortada, amb família, amb amics, rodejada de fulles seques i de vent fred.
Dinars improvisats, converses per recordar sempre, fer plans…

arbres

escales

macarrons

Lucas. Setmana 1

23 gener 2013

Lucas és el gos d’uns amics que han marxat a fer un tomb pel món.
Mentre ells roden i roden Lucas ha vingut a casa a passar una temporadeta.
Per tal que els seus amos sàpiguen com està aquesta puceta, he decidit fer una espècie de diari setmanal.

Lucas Collage

El període d’ adpatació, l’hem passat tots dos amb nota alta. El pitjor que porta Lucas és el fet d’ anar en cotxe. I el fred.
Us comunique, amos de la bestiola, que no li tallaré els cabells fins abril…o …

Regalar Res

7 gener 2013

De vegades, les paraules i una capseta plena de res ( de res més que temps, de res més que companyia ) fa brollar llàgrimes d’ emoció. Aleshores, res ho és tot.

 

Quan arriba l’ any nou, arriba també el natalici d’ una de les millors persones que coneguem. I, a més , tenim la sort de qué aquesta persona siga el nostre amic.

Però, qué regalar – li a una persona que ho té tot? Té pantalons, té jerseis i jaquetes.Té espardenyes, botes…fins i tot t una moto amb dos o tres cascs!! Té totes les necessitats bàsiques cobertes. També podem dir que el nostre amic Dani no té massa il.lusió per les coses materials.

Pensant en qué podiem fer – li se’ns va ocórre regalar – li RES. Si, RES en majúscules.

Sabem que res sona a molt poc, però erem conscients que a Dani li faria més il.lusió RES que una colònia.

Ens posarem mans a la feina, buscarem una capseta ben bonica i

l’ omplirem de RES.Calia que forem molt minuciosos en aquest punt i assegurar-nos que a la capseta no hi haguera res de res. La torcàrem per a qué no tingués ni pols. La vàrem embolicar i li posarem un llaç de color roig. ( Molts dels amics de Dani pensem que un bon regal, encara que siga res, no està completament embolicat si no té un llaç roig ) Ara si, la capsa està perfecta, ho tenia tot preparat, només calia que arribés el dia 2 ( o el 3, o el 4, o el 5 …, bé, el dia en què poguerem donar – li la capseta )

– Tin Dani, el teu regal.

– Xé, no hi havia prou amb el mural? No feia falta que em regalareu res més !! ( RES !!, com ho sabia ? qui li ho havia dit ? )

Al nostre amic se li fan els ulls menudets de l’alegria i l’emoció. També es posa roget perqué és un vergonyetes. Com que no li agrada ser el centre d’atenció en un tres i no res tenia el regal desembolicat.

– Qué bonica, moltes gràcies. – va dir-nos .

– Dani, que si, que la capseta és molt bonica, per el regal de veritat és a dins.

Ningú no imaginava mai la cara de sorpresa que va posar quan va obrir la capseta.

– Però, esteu flipats o qué? Ací dins no hi ha res.

– Res més que tu i nosaltres – li diguerem al nostre amic.

Aquella nit la gaudirem sense res més a fer, només Dani i nosaltres. Vàrem conversar i vàrem respectar els silencis.

Res més que Dani i els seus amics.

Adaptació del conte Nada, de Patric MCdonell. Serres.

 

Feia molt, molt, que no vivia els matins dels diumenge.

Matins perduts. I algunes tardes.

Els estic recuperant a la natura.

 

I amb els amics.

 

 

I amb la família.

 

Foto de diumenge

12 Març 2012

o…play it again, Calamaro.

Hui no hi ha foto de les dotze. Hui hi ha cançó.
He passat el matí escoltant aquella música que feia anys que tenia oblidada.
Molts records quan m’he retrobat amb l’Andrés Calamaro i les seues Grabaciones Encontradas.

Ací un vídeo amb els seus temps amb Los Rodriguez.

Ha plogut molt, per a tots.

Us deixe, però, amb una foto del capvespre.

Bona Setmana !

Foto de Diumenge

5 gener 2012

o primer dia de l’any

No m’agrada la nit de Cap d’ any. Aquella espècie d’obligatorietat a passar – ho bé em resulta tan artificial…

En canvi, el primer dia de l’any té alguna cosa d’especial. Em recorden als dies de neus, quan tothom hi és però no veus a ningú. Un silenci agraït. Un matí, el primer de l’any, que amb sort et creues amb un ” bon dia ” o dos.

Vaig encetar l’any amb lectura.Permeteu – me l’acudit, jo confesso que mai havia llegit J. Cabré.

Imatge

Foto de diumenge

8 Juliol 2011

o un diumenge a deshora

Viure prop del centre neuràlgic del poble té molts avantatges i alguns inconvenients. Quins? per a mi, el més greu, és el fet d’assistir a qualsevol acte, jornada, festivitat o processó quan no en tens gens de ganes.

Diumenge passat hi havia una espècie de concentració de vehicles antics. A les 8 del matí començaren a arribar. Abans, l’organització provant micros, músiques… I clar, qué pots fer? agafar els animalons i eixir a fer un tomb. A la recerca del silenci dominical.

Ja passejats, mascotes i jo mateixa, tornarem a tancar els ulls.

I clar, dinar ben tard.

Però … tarda ben profitosa.

Tarda de muntanya …

…  i de platja.

17 Juny 2011

Pensava en un amic que fa anys i panys que no veig i que viu al nord.
I pensava en una amiga que fa anys i panys que tampoc no veig i que viu a l’Orient.
Pensava també en mi mateixa, que visc nou quilòmetres al sud.

Em preguntava si els camins ens elegeixen o els elegim a ells.

I arribe a la conclusió que l’amic del nord volia anar al final del camí i una vegada allà, seure i gaudir de les vistes..
L’amiga de l’orient i jo mateixa caminem, busquem dreceres i de vegades topetem amb algun atzucac.Quina és l’opció menys dolorosa? recrear-se pel camí o arribar-hi al final?

No he arribat a cap conclusió.

Justament aquesta setmana l’amic del nord em va telefonar.” Estic molt-molt bé ” em diu.
Fa dies també vaig rebre un correu de l’ amiga de l’ orient.”Passe per una etapa d’introspecció “, m’explica.

Jo, tanque portes i vaig obrint finestres.