Converses Furtives. 2

14 febrer 2013

Més que una conversa, aquesta setmana un monòleg/reflexió.

Tu saps que al primer pis viu una família estrangera. No sé ben bé d’on seran, però saben ben poc de valencià i elles van totes tapades. Però tot, tot ho porten tapat; el cos, el cap, la cara i a penes els veus els ulls i les mans.
Doncs una d’ elles, així vestides, l’altre dia va netejar l’escala. Això ha de ser molt incòmode, vull dir, netejar amb aquells faldons i quasi sense veure. Agafant el poal, agranant, escales amunt i avall. Per què han d’anar així vestides per a fer eixes coses? Ha de ser tan incòmode.
Ara, això si, l’escala se la ve deixar ben lluenta, amb un olor a net…Jo no podria netejar vestida així. Ja ho crec que no.

Mirar

7 Març 2012

Pot ser serà això, que no mirem suficientment. Volem, desitgem, necessitem, creem expectatives … però no mirem intensament el que tenim davant.I sense mirar, molts detalls se’ns escapem.

Miro per la finestra, no pas per què no tingui res més a fer, que de coses a fer en tinc sempre un munt – moltes menys en voldria -, sinó perquè la veritat no em ve de gust fer-ne cap.
( … )
La Mònica em pregunta : ¿ hi mires sovint per la finestra ? De vegades; però mai amb la intensitat d’ara, amb la consciència abassegadora d’estar realment mirant per la finestra, abocant tota l’atenció en aquesta activitat. ( … ) Aquesta vegada es tracta de mirar per la finestra…

Miro per la finestra, Mil cretins, Quim Monzó.

Impostura

21 Juliol 2011

… escriptors que no escriuen,

ideòlegs que no pensen,

polítics que no parlen,

instruments que no sonen,

art que no commou,

mestres que no ensenyen,

nens que no riuen,

persones que no estimen …

1.5.2011 Passeig de diumenge

Per fi, un diumenge  “normal”. D’aquells que no tenen horaris; d’ aquells d’ esmorzar ben tard, de lectures pausades i de passejos.

Aquell diumenge hi havia un cel que tant m’agrada.

Cel blau i núvols blanquíssims, encotonats.

Diumenge, després de molt de temps, vaig tornar a entrar en l’estat, autonomenat, d’ Amélie: assaborir els gestos menuts que et fan somriure, els xicotets plaers que t’envaeixen i fan que tot siga un poc millor…

… em vaig adonar que ja he obert una altra porta…

8.5.2011    Per molts anys

Maig ha estat un mes de natalicis; totes les setmanes hi havien espelmes per bufar. També jo he demanat el meu desig ( per cert,  els 33 no són meus )

Aquell diumenge, fou de pastís improvisat. El que importa, al cap i a la fi és poder celebrar.

15.5.2011 Sant Jordi

A Alcoi enguany Sant Jordi va vindre gairebé un mes de retard. No sé ben bé el motiu. Si més no, era ben curiós parlar del dia de Sant Jordi un 15 de maig.

Aquell diumenge jo vaig estar al meu lloc de feina, i l’ única cosa que vaig poder veure de les festes morocristianes alcoianes foren els festers alegretes que venien allà.

22.5.2011 La seua primera comunió.

Una amiga em va demanar si podia fer les fotos de la comunió del seu fill. Impulsiva jo, vaig dir que si a la primera.

Mirant el resultat, no està tan malament, sobretot tenint en compte que el nen no ha eixit quiet en cap de les fotos.

I fins ací un breu resum del diumenges oblidats. Demà, tot i que amb un quants dies de retard, ho sé, explicaré el meu passat diumenge. D’ aquesta manera espere posar – me al dia. Espere que no hi hagen més diumenges oblidats però si fotos de diumenge.

Un mes de diumenges o radiografia d’ un canvi.

Canviar de casa, entre d’altres maldecaps,  implica que la connexió no sols en internet, sino amb gairebé la resta del món, siga un poc inexistent. I amb això, els meus diumenges. Això si, fotos les he fetes totes.

Per no atabalar el personal amb una sobredosi de diumenges, vaig per mesos.

Tot seguit un mes diumenges amb tres fotos i  quatre lletres.

10.4.2011 Tancar una porta.

Els diumenges són sinònims de lectures pausades, menjar a deshora, passejades, dormir massa, cafè a les 12…

El cafè d’aquell diumenge anava acompanyat d’un full en blanc per a poder ser farcidet de llistes amb les coses a fer, coses que no podia oblidar, les prioritats, donar-se de baixa a un fum de coses, canvi d’adreces, coses prescindibles i coses imprescindibles.

Aquell diumenge fou d’un pessimisme absolut.Tancar una porta encongeix l’ estómac i et destrossa l’ànima.

17.4.2011 Diumenge de dilació.

Vaig obrir els ulls ben tard. Pensat i fet; la roba, els llibres, les coses inútils que no saps perquè les tens però que et negues a llençar…continuarien a les seues caixes l’endemà.

Tornar a tancar els ulls i pair-ho tot dormint.

24.4.2011 Vacances a la nova/vella casa.

Pasqües.

Temps ben aprofitat pel que fa al descans. Dormir. Menjar. Endreçar. Dormir. Passeig amb els gossos. Dormir. Menjar…

I fer el brunch el diumenge de pluja tot i contemplant la Mariola.

El canvi comença a ser sòlid, a ser assumit. Continua la por, legítima, d’altra banda, a tot procés de canvi.

Prenc consciència del que m’ està passant i sé que aquesta és una etapa de transició. No sé ben bé cap on vaig, però sé que aquestes serres no les vull perdre de vista.

Desconfiança

21 Març 2011

Xavi Castillo va omplir en un mateix dia , dues vegades, un teatre amb una capacitat per a més de 500 persones. Ningú no se’l volia perdre, perquè clar, mai se sap si el deixaran tornar a actuar per estes terretes.

Entre rialles, vaig ser més conscient que mai que visc a un país ben estrany. Cada vegada hi passen més marcianades.

I òbviament les coses no tenen pinta de solucionar – se. Quan es pot fer sàtira d’una manera tan bèstia ( i real ) dels governants, de l’oposició, de l’oposició a l’oposició … penses : si, és teatre, és molt sa que es faça açò, però alhora veus que la cosa no pinta bé. Els actes, les accions, les repercussions, els atacs i contraatacs, les respostes i les poques solucions em fan tremolar.

Entre rialla i rialla vaig ser conscient que estic perdent confiança en qualsevol ésser que es passeja per les Corts i que m’estime massa aquest País per deixar els meus braços creuats.

Avís i coincidència.

26 Agost 2010

Busque nou anys que m’han desaparegut.

( … )

No puc defugir de la meua vida d’ara, ho sé. Era el meu destí. Però em desespera que el meu fracàs personal s’ afegisca la desaparició de nou anys, precisament de la millor època, quan deixes de ser ingenu i encara no has perdut les il . lusions.

Del conte Avís, dins d’ Espiral, M. Baixauli.

De vegades passa que prens una decisió i t’envolten milers de senyals que donen per vàlid el teu convenciment.

Literatures

6 Agost 2010

Ja s’ ha cantat milers de vegades del poc trellat que té la pluja al nostre país. Si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe.

Una relació semblant tinc jo amb la literatura. Lectora incostant, amb temps de sequera absoluta. Després, temps de reconciliació. Riuades de llibres. I com ara, la catàstrofe.

Estic decebuda, enfadada, em sent traïda i estafada. He estat llegint de manera intuïtiva, guiada per tertulians de prestigi, per editorials assenyades… i veig que alguna cosa falla. I després d’haver – m’ho rumiat arribe a la conclusió que el panorama està més que malament. El panorama actual català, dic.

No sé quins interessos hi ha en el fet de promoure certs títols, autors, inclús certes actituds. He llegit ja molt, però molt més em queda per llegir, i no vull tornar-me a decebre. No m’agradaria acudir a autors de literatures forànes per a gaudir i reconciliar – me amb el plaer de la lectura.

Hi ha bones veus,  n’estic segura. No entenc aquest emmudiment.

Evolució

24 febrer 2010

Li vaig sentir a Jordi Garreta que  de l’ alliberament de la dona ha estat possible gràcies a les

esquenes d’altres dones ( les que ens cuiden els nens, les que ens cuiden els majors, les

que ens fan les feines de la casa )

Alguna cosa hem avançat, òbviament, però dit d’aquesta manera, el camí és just?

Hui va de blogs

18 Desembre 2009

De blogs de moda però d’altra moda. Totes dues artistes ( quan les visiteu ja entendreu perquè )

fan una molt especial reivindicació contra el fashion system.

La primera, i durant un any, demostra que es pot anar tots els dies amb el mateix vestit.

La segona, i també durant un any, solament vestirà la roba ( també la interior ) que ella es cus.

I de les dues, aquesta última és la que més m’agrada especialment per l’estil que té.