Aquell nom.

20 febrer 2013

Hui m’he despertat amb un nom ballant – me pel cervell. Res a veure amb els somnis que he tingut i amb el cafè ja fent el seu efecte he començat a rebolicar les prestatgeries. Aquell nom jo l’he llegit.

He començat a destriar llibres. No, aquests no parlen del personatge amb aquell nom. Aquell home, el d’ aquell nom, perquè el nom és d’ un home, tenia relació amb un riu.
Continue remenant piles de llibres. I faig piles noves, aquesta vegada amb novel.les que pot ser a algú altre li faran més profit. I també algun exemplar anirà destinat a la LLiureia.

llibres

Continue buscant. Aquest…si, si, aquest llibre…el riu és important… Exacte, és aquest el nom.

De vegades, el cervell, ja ens fa aquestes coses. Algun motiu, supose, que tindrà.

El vell Gòdia podia ser més tossut que una mula, però no calia que ningú li digués el que havia de fer, que de feines de riu en sabia més que Déu.

Riuda, dins d’ Històries de la mà esquerra, Jesús Moncada.

Anuncis

La fira.

Des de casa la mare.Cada vegada més allunyada.

Ja fa un grapat d’anys quan podia, quasi quasi, tocar la “nòria” des del llit.I teniem just a la porta de casa la tómbola, el bingo i altres estridències.

Aquest any els dies de Fira han estat dies de menjar.Supose que com a tota família, no hi ha celebració si no va acompanyada d’uns àpats descomunals.

La mare i les tietes són dones de cuinar molt,de cuinar a foc lent.Les típiques marasses que quan estàs ben tip et pregunten si vols alguna altra cosa. I seguidament et trauen les postres.

 

La coca de fira és típica d’aquestes dades, a la típica base li afegim cansalada, botifarra, carxofes, pebrassos, llomello i xoricet. Contundent.

 

 

Per sort, aquesta tardor estem gaudint dels pebrassos. Els cuines com els cuines sempre estan deliciosos.

Això si, deixeu passar almenys dues hores abans no pugeu a cap atracció. Rodar i nadar pot ser semblant !!

 

 

Feia molt, molt, que no vivia els matins dels diumenge.

Matins perduts. I algunes tardes.

Els estic recuperant a la natura.

 

I amb els amics.

 

 

I amb la família.

 

Tancar Portes, Obrir Ulls.

23 Octubre 2012

 

 

De sobte, i quan creies que estava tot ben lligat, tot ben tancat, algunes portes es tornen a obrir.

Resulta dolorós, si, dolorós, veure com fantasmes que creies oblidats tornen. I quasi els pots tocar. I revius. I t’angoixes. I busques la clau exacta per a tancar la porta fermament.

Però costa obrir els ulls per a buscar la maleïda clau. T’adones, doncs, que obrir els ulls és important. No sols ara. Cal anar sempre amb els ull ben oberts.

T’ho repenses quan ja has trobat la clau. La mà et reposa al pom.

Per un instant dubtes si obrir més la porta.

La tanques.Rodes la clau.La deixes ben visible.Per si de cas cal tornar a tancar. Per recordar-te  que a la vida cal anar amb els ull ben obert perquè això d’anar rodant claus és exasperant. I també dolorós.

Inevitable.

 

7 Mai 2012

… o quina falta em feia un diumenge com aquest

 

Un diumenge de camp, de terra tendra i de flaire primaveral. Un diumenge d’esclat.

Un diumenge de família i de converses amb l’avi, que em contava que al poble on visc, la gent, després de la guerra, marxava del poble deixant les claus de la seva casa posades al pany. Emigraren a la ciutat a la recerca d’una millor vida.En moltes ocasions, simplement d’una vida. Hui encara hi ha moltes cases que continuen oblidades.

Diumenge d’aniversari, del meu estimat cosí. Quan plore de tant de riure sempre és amb ell.

 

I diumenge, encara, de foc. Qué ja se sap, que fora fa fred, però les cases encara estan fresquetes.

Foto de Diumenge

16 Abril 2012

… o procrastinació

… o ja ha passat una altra setmana i no he fet ni la meitat de les coses que tenia a la llista de coses per fer.Coses ben fàcils i senzilles, eh? Però podem possar – hi encara remei, que hi ha tot un dia per davant.Ui, tot un dia, dic, si ja és quasi migdia. Bo, faré cafè i m’hi estaré una estoneta per la xarxa.

 

Vaja, vaja, qué de coses interessants que he vist hui, quantes idees que hauré d’ordenar. Però, ja ha passat tot el matí i hauria d’anar a fer un tomb amb aquests dos.

Ai, qué fa calor, més del que no em pensava.  Amb aquesta llum estranya de hui el camp té un aspecte ben diferent. Quin dia més estrany, no sembla abril. Qué ja és abril, qué no solament la setmana passa ràpid.

I ara a dinar i de seguida m’hi pose a la feina. Mentre acabe de fer el dinar puc estendre la roba.Vinga, qué sembla que la maquinària comença a funcionar.Si continue així de segur que avançaré tota la tasca pendent. Tota la tasca, òbviament, que no necessita de funcionaris d’ajuntament ni de treballadors de banca, que tot i que hui no les puc fer,  aquestes coses no les pots procrastinar més.

Doncs a la meua ment el dinar estava més bo, pot ser me n’he passat amb el curri.Ara tot flaira a curri. Vinga, va, que anem per feina. El cafè i a continuar ( començar més bé ) Però mentre em faig el cafè veuré la televisió.Mira, aquella sèrie de rics nordamericans. Però als anuncis apague la tele. De què anava exactament? uins mira quin vestit més bonic que porta la “mala malíssima”. No sé vosaltres, però per a mi les males malissimes són més guapes i més estiloses que les nenes meuques…Toca, que no he apagat la televisió, que m’he fet dos cafés, que ja és hora de marxar i que no he obert ni el quadern d’ordenar idees.

Vinga, va, que demà tens festa, que tens tot un dia per anar llevant tasques de la llista de coses per a fer i a més a més pots endreçar casa.

 

Temps

15 Desembre 2011

Ni una lágrima más, ni un lamento. Ni una mirada condescendiente hacía atrás. Todo debía ser presente, todo hoy. Por ello opté por una nueva personalidad que me saqué de la manga como un mago extrae una ristra de pañuelos o un as de corazones. Decidí trasmutarme y mi elección fue la de adoptar la apariencia de una mujer firme, solvente, vivida.

( … )

Que mis miedos ni siquiera se sospecharan, escondidos en el paso firme de un par de altos tacones y una apariencia de determinación bien resuelta. Que nadie intuyera el esfuerzo inmenso que a diario aún tenía que hacer para superar poco a poco mi tristeza.

El tiempo entre costuras, María Dueñas

 

– Pasamos al ahora. Y también al después. Pero ya nada de pensar en el pasado.

( … )

Entonces, en un tono sombrío y burlescamente teatral, recitó los primeros versos del Adiós a la corte, de Raleigh:

Como sueños vanos, así mis gozos ya expirados,

sin retorno ya mis días de halago,

mi amor perdido, y mi capricho relegado:

sólo pena, no queda más pasado.

Brooklyn Follies, Paul Auster.

 

És més, qui estiga lliure de pecat que llance alguna cosa.

 

 

Foto de diumenge

13 Desembre 2011

o deixar – se cuidar.

Torne a aquella rotina de fer fotos dominicals. Ara que fa bon temps.

 

Diumenge passat res visualment especial. Però em va agradar passar un dia de tos i febre a la casa materna.

Esmorzar xocolata i xurros i dinar un bon brou d’ olla. Una delícia.

Feia temps que no veia com la llum canviant del dia transfigura una estança; exercici que implica moltes hores de sofà.

 

Els estius no m’agraden.

M’agradaven quan els cosins jugàvem junts, tenia els genolls plens de ferides, ajudàvem la iaia a fer conserva de tomaca, quan trencàvem ametlles i els mosquits veien en les nostres pells un gran àpat…

Ara, no m’agrada la calor. No m’agrada el mode pause en el que sembla que es pose el món. I jo mateixa.

Aquest estiu passat, encara ha estat menys estiu. Però ara que, puc rememorar – lo i no posar – me a tremolar, puc dir que l’ estiu passat m’ha dut coses bones.

Aquest estiu he sabut qui em coneix pels meus silencis, encara que visquen lluny, molt lluny. Aquest estiu passat he sabut que tinc més mans que m’agafen i més muscles dels que em pensava on puc deixar – me caure una estoneta.

Aquest estiu passat he sabut tancar portes, posar punts, passar pàgines.

Aquest estiu passat …

… s’ instal.laren uns companys de pis molt acolorits …
… he fet melmelada de mòres. Molta …

… he fet ( i begut ) molta llimonada …

…el meu mini-minifundi, va començar a donar fruits gustosos ( i saborosos )…

.. aquest estiu passat, he pres el sol.

 

 

 

Foto de Diumenge

7 Juny 2011

o començar un hort urbà.

De sempre m’han agradat les plantes, especialment les profitoses ( culinàriament parlant )
I ara he començat a plantar un xicotet hort.Dissabte em donaren planter de nyores, tomaques i pimentons.

Així que diumenge pel matí fou de clavar els dits a la terra.Quina sensació tan agradable!!
Fa poc d’un mes vaig començar amb tomaques cherry. És tot un plaer veure que el que cuides va creixent.I si aconseguesc que done el seu fruit, encara serà una experiència més agradable.

He de confessar que d’horts sé ben poca cosa.Cercant per la xarxa he trobat aquesta pàgina que trobe ben útil. Si l’experiment em va bé, supose que més d’un diumenge me’l passaré observant el meu mini-mini minifundi.

Això si, us aconselle que millor us dediqueu a les feines de la terra vestits amb altra cosa que no siga un kaftan per molt còmode i bonic que el trobeu.I controleu les mascotes, que també els agrada la terra, però d’altra manera.
I per a mostra, una foto del making off hortolà.