És hora de dinar.

4 Setembre 2010

Em sembla de gran mestratge que es faça poesia sobre  coses  qüotidianes i aparentment poc poètiques.

Des de que vaig llegir el poema que Estellés va dediacar al pimentó torrat vaig quedar embadalida. I molt contenta per coincidir en gustos gastronòmics amb el poeta.

HORACIANES

( I )

res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,

me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

cloc els ulls i me’l fot.

Afegiria, però, que el pa millor si està cruixent.