No m’agrada la nit de Cap d’ any. Aquella espècie d’obligatorietat a passar – ho bé em resulta tan artificial…

En canvi, el primer dia de l’any té alguna cosa d’especial. Em recorden als dies de neus, quan tothom hi és però no veus a ningú. Un silenci agraït. Un matí, el primer de l’any, que amb sort et creues amb un ” bon dia ” o dos.

Vaig encetar l’any amb lectura.Permeteu – me l’acudit, jo confesso que mai havia llegit J. Cabré.

Ni una lágrima más, ni un lamento. Ni una mirada condescendiente hacía atrás. Todo debía ser presente, todo hoy. Por ello opté por una nueva personalidad que me saqué de la manga como un mago extrae una ristra de pañuelos o un as de corazones. Decidí trasmutarme y mi elección fue la de adoptar la apariencia de una mujer firme, solvente, vivida.

( … )

Que mis miedos ni siquiera se sospecharan, escondidos en el paso firme de un par de altos tacones y una apariencia de determinación bien resuelta. Que nadie intuyera el esfuerzo inmenso que a diario aún tenía que hacer para superar poco a poco mi tristeza.

El tiempo entre costuras, María Dueñas

 

- Pasamos al ahora. Y también al después. Pero ya nada de pensar en el pasado.

( … )

Entonces, en un tono sombrío y burlescamente teatral, recitó los primeros versos del Adiós a la corte, de Raleigh:

Como sueños vanos, así mis gozos ya expirados,

sin retorno ya mis días de halago,

mi amor perdido, y mi capricho relegado:

sólo pena, no queda más pasado.

Brooklyn Follies, Paul Auster.

És més, qui estiga lliure de pecat que llance alguna cosa.

Torne a aquella rotina de fer fotos dominicals. Ara que fa bon temps.

Diumenge passat res visualment especial. Però em va agradar passar un dia de tos i febre a la casa materna.

Esmorzar xocolata i xurros i dinar un bon brou d’ olla. Una delícia.

Feia temps que no veia com la llum canviant del dia transfigura una estança; exercici que implica moltes hores de sofà.

M’agradaven quan els cosins jugàvem junts, tenia els genolls plens de ferides, ajudàvem la iaia a fer conserva de tomaca, quan trencàvem ametlles i els mosquits veien en les nostres pells un gran àpat…

Ara, no m’agrada la calor. No m’agrada el mode pause en el que sembla que es pose el món. I jo mateixa.

Aquest estiu passat, encara ha estat menys estiu. Però ara que, puc rememorar – lo i no posar – me a tremolar, puc dir que l’ estiu passat m’ha dut coses bones.

Aquest estiu he sabut qui em coneix pels meus silencis, encara que visquen lluny, molt lluny. Aquest estiu passat he sabut que tinc més mans que m’agafen i més muscles dels que em pensava on puc deixar – me caure una estoneta.

Aquest estiu passat he sabut tancar portes, posar punts, passar pàgines.

Aquest estiu passat …

… s’ instal.laren uns companys de pis molt acolorits …
… he fet melmelada de mòres. Molta …

… he fet ( i begut ) molta llimonada …

…el meu mini-minifundi, va començar a donar fruits gustosos ( i saborosos )…

.. aquest estiu passat, he pres el sol.

Després vingueren les Rondalles, tan nostres, tan properes i tan “reals”.  Dic una mentida.

Primer va vindre veure Valor a l’acte d’investidura Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València. Poder veure’l i escoltar-lo em va sorprendre.Un home tan menut, tan primet a la seua cadira de rodes…i quin poder tenien les seus paraules. Recorde, especialment, aquest fragment del seu discurs.

… cal dir que tots els valencians estem moralment obligats a contribuir a l’ús, el conreu, el respecte i la difusió del valencià, el nostre català; i encara que els estudis d’altres llengües puga enriquir-nos, no podem consentir la destrucció cultural i espiritual del nostre poble per mitjà de la implantació totalitària d’un altre idioma. Com bé deia el meu amic Sanchis Guarner, la pèrdua de l’idioma propi significa la mort cultural d’una pàtria.

Ací el discurs sencer.

Després de l’acte  Enric Valor i els seus familiars estaven a l’entrada de l’edifici. Tothom volia anar a saludar-lo. Un company d’estudis, de pis i d’aventures altres, insistia a anar a donar-li la mà. “Jo aniré, li donaré la mà i li diré : Gràcies “.

Després d’aquest dia ens enganxarem a llegir Rondalles.

Al llarg d’aquest any s’han fet innumerables actes al voltant de la figura d’ Enric Valor, alguns d’ells de manera molt anònima i quasi amagadeta, d’altres, amb major difusió. Tots han servit per  apropar a molts la seua figura. Especialment als nens, que a l’inrevés que nosaltres, primer el coneixeran per les seues Rondalles que no pas per la seua Flexió Verbal.

Almu, que entre els contes que conta, hi ha el del Mig pollastre.

La foto de baix són “cabets” que la Colla de Gegants i Cabets d’ Ontinyent va realitzar en les trobades d’enguany. Cada “cabet” és un personatge de les rondalles valorianes.

Nota : aquesta entrada hauria d’haver estat publicada el 22 d’agost. Però hi ha casos en els quals internauta proposa i la connexió disposa.

ideòlegs que no pensen,

polítics que no parlen,

instruments que no sonen,

art que no commou,

mestres que no ensenyen,

nens que no riuen,

persones que no estimen …

Viure prop del centre neuràlgic del poble té molts avantatges i alguns inconvenients. Quins? per a mi, el més greu, és el fet d’assistir a qualsevol acte, jornada, festivitat o processó quan no en tens gens de ganes.

Diumenge passat hi havia una espècie de concentració de vehicles antics. A les 8 del matí començaren a arribar. Abans, l’organització provant micros, músiques… I clar, qué pots fer? agafar els animalons i eixir a fer un tomb. A la recerca del silenci dominical.

Ja passejats, mascotes i jo mateixa, tornarem a tancar els ulls.

I clar, dinar ben tard.

Però … tarda ben profitosa.

Tarda de muntanya …

…  i de platja.

Fa quasi dos anys que vaig descobrir el divertidíssim blog de la Katie Sokoler. Sempre he volgut copiar alguna de les seues idees. I hui he començat.

El que passa en aquests casos, és que d’una idea n’ ix una altra i em sembla que em passaré la major part de la setmana rodejada de papers de colors i les tisores ben a prop.

El resultat, però, a una altra entrada.

Ara, les fotos de la setmana passada.

La primera no és ben bé de les dotze del migdia. És a les dues de la tarda, quan donava per conclós un cap de setmana ben intens a la ciutat de València ( la nineta dels meus ulls ).

Estació del Nord, a punt d’agafar el tren. Cansada, trista, contenta…

I de vegades, és millor deixar que les imatges expliquen els fets, els sentiments…

Altra porta que es tanca, i València serà diferent.

Sant Agustí. Punt de trobada.

Velluters. Sant Joan del Mercat al fons. Qué rebonics vaig trobar aquests carrers.

Inflexió.

Em preguntava si els camins ens elegeixen o els elegim a ells.

I arribe a la conclusió que l’amic del nord volia anar al final del camí i una vegada allà, seure i gaudir de les vistes..
L’amiga de l’orient i jo mateixa caminem, busquem dreceres i de vegades topetem amb algun atzucac.Quina és l’opció menys dolorosa? recrear-se pel camí o arribar-hi al final?

No he arribat a cap conclusió.

Justament aquesta setmana l’amic del nord em va telefonar.” Estic molt-molt bé ” em diu.
Fa dies també vaig rebre un correu de l’ amiga de l’ orient.”Passe per una etapa d’introspecció “, m’explica.

Jo, tanque portes i vaig obrint finestres.

De sempre m’han agradat les plantes, especialment les profitoses ( culinàriament parlant )
I ara he començat a plantar un xicotet hort.Dissabte em donaren planter de nyores, tomaques i pimentons.

Així que diumenge pel matí fou de clavar els dits a la terra.Quina sensació tan agradable!!
Fa poc d’un mes vaig començar amb tomaques cherry. És tot un plaer veure que el que cuides va creixent.I si aconseguesc que done el seu fruit, encara serà una experiència més agradable.

He de confessar que d’horts sé ben poca cosa.Cercant per la xarxa he trobat aquesta pàgina que trobe ben útil. Si l’experiment em va bé, supose que més d’un diumenge me’l passaré observant el meu mini-mini minifundi.

Això si, us aconselle que millor us dediqueu a les feines de la terra vestits amb altra cosa que no siga un kaftan per molt còmode i bonic que el trobeu.I controleu les mascotes, que també els agrada la terra, però d’altra manera.
I per a mostra, una foto del making off hortolà.